Llocs d'interès a l'Illa Margarida.

Can Marco Rossi

Sobre Marco Rossi.

Escrit de Juan Bahima Doménech

 Marco Rossi Ezquerda i jo vam néixer el mateix dia, el 30 d'agost, però d'anys diferents. Marco en 1942 i jo en 1947.

És el que apunto com a prèvia, abans de parlar d´en Marco a qui vaig conèixer el 1962 a una discoteca de tarda que es deia Tokyo i que estava a la Gran Via de Barcelona (abans Avinguda de José Antonio Primo de Rivera, el carrer més llarg de la ciutat) a prop de la Universitat. El 1962 ja existien Los Mustang.

Sobre Marco Rossi i de com i quan es van fundar Los Mustang, que va ser un dels grups més famosos i emblemàtics que es van iniciar en l'època i que va triomfar per tot Espanya i també a Amèrica durant els quaranta anys que van estar en actiu, explicaré la història tal com me l'havia explicat Marco en alguna ocasió.

Tot té un principi i ells ho van tenir a Cadaqués, el 1960.

A Marco i a dos guitarristes, -ja que no tenien encara ni el bateria ni cantant- , els van fer el primer contracte a través d'un músic amic comú, -que després fundaria el seu propi grup- , l'Hotel Rocamar on aquest amic, que era un bon pianista, tocava per les nits, a l'hotel.

Aquest amic era Carlos Maleras, qui posteriorment fundaria, al costat d'Ernesto Rodríguez, Los Gatos Negros  on fins avui milita el meu estimat i bon amic Frank Andrada, un gran músic i productor musical, amb qui vaig treballar en diverses ocasions al llarg de més de quaranta anys, com per exemple, portant a Lou Reed per primer cop a Barcelona, donant dos concerts al Palau dels Esports, el 18 i 19 de març de l'any 1975, la qual cosa va ser un enorme èxit, extraordinari esdeveniment i va tenir una gran repercussió. Lou Reed, amb la seva troupe, va venir convidat pel Club de Vanguardia (La Vanguardia) del que en vaig ser cofundador. En aquesta història ja va estar implicat l´Oriol Regàs (Bocaccio). Va ser el primer gran concert que vam organitzar al Club de Vanguardia, al que van precedir-ne d´altres singulars esdeveniments i d´altres a posteriori, en els mesos i anys següents.

A Marco Rossi i als seus dos amics guitarristes, -Miquel i Toni-, els van contractar per actuar al costat de la gran piscina, lloc preeminent de l'Hotel Rocamar, situada enmig d'uns jardins esplendorosos i fantàstics que també albergaven un petit teatre grec. Era l'hotel més gran i amb més serveis de tot Cadaqués i va ser construït el 1956. La seva situació era privilegiada i donava, directament, a la tranquil·la i bella platja de Sa Conca, una cala on des de sempre han tingut residència i casa els Pitxot .

Al principi, es feien dir The Rocamar Twist Boys. Era 1960. L'hotel els va posar com a condició indispensable i a complir sota pena de rescissió de contracte, -un tant extravagant però no tant si es coneixen certs tarannàs-, que no baixessin ni es relacionessin amb el poble ni amb la seva gent. Prohibit. Va ser una condició sine qua non. Allà van estar ben atesos i actuaven a les nits amenitzant les vetllades. Però un cert dia, Isabel Salleras, de Can Salleras, una enorme i preciosa casa d'estil eclecticista que es va construir entre 1905 i 1910 a la platja d'Es Llané Gran, al costat de la casa dels Dalí, -on tantes vegades jo veiés a Ana María Dalí que vivia en aquella casa-, va donar una festa d'aniversari, "de les de Cadaqués", i van convidar a en Marco i als seus amics. I aquests van anar-hi a la gran festa, de les que llavors s'estilaven, obertes a tothom que volgués gaudir-ne. També els Salleras van ser estimats amics meus des de principis dels setanta.

Al matí següent, assabentats els propietaris de l'Hotel Rocamar que ells havien acudit a tal festa barrejant-se amb altra gent que no fossin de l'hotel, tal com els havien advertit, els van rescindir el contracte, ipso facto, i no van tornar a actuar allà. Coses de Cadaqués que de vegades passaven, han passat i segueixen passant, possiblement. No ho sé. Però la qüestió és que als pocs dies els van oferir actuar a El Ranxo, una discoteca de l'època per a turistes i per a locals, i ja ho van fer amb el conjunt complet, bateria i cantant, els cinc components. I aquí, a El Ranxo, que llavors estava regentat per Felice, un periodista de Corriere della Sera, la seva dona Mery i amb Pepito, el de la Fonda Marina, el conjunt de Los Mustang van estar actuant diverses temporades, passant els estius i hiverns, alternant actuacions tant a Barcelona com per tot Catalunya. Ja amb contracte discogràfic, es van haver de sotmetre a la seva disciplina, direcció i a les regles de mercat, gravant discos i donant concerts per tot arreu amb enorme acceptació i èxit.

A Los Mustang molt aviat els va arribar l'èxit i es van guanyar una merescuda popularitat. Los Mustang, ja formats, van iniciar una carrera concatenant èxits. El Rancho era una discoteca molt coneguda i popular de l'època i era visitada per tothom: estrangers, estiuejants i alguns nois de poble, però no crec que a les noies de llavors les deixessin sortir molt ni barrejar-se amb forans. Això tenia sentit i vist. Dalí els va anar a veure actuar moltes vegades al local. I  Jaime Camino, el director de cinema que va rodar a Cadaqués, l'any 1963, (any en què jo vaig arribar a Cadaqués) “Los felices 60”, els va fer sortir-hi en unes seqüències de la pel·lícula rodades a El Ranxo, actuant.

Així va ser el principi de Los Mustang, tal com m'ho va explicar el meu estimat amic Marco Rossi Ezquerda. A partir d'aquí i amb el segell discogràfic que els va contractar, ja van iniciar una carrera d'èxit que va durar quaranta anys, fins que Marco va decidir retirar-se i tocar només i de forma gratuïta per els amics. I ho va fer fins que va morir el 17 de maig de 2015, d´un infart. Carmina Rotger, la seva carismàtica parella, ens va deixar un parell d'anys abans. Carmina Rotger i Marco vivien sota de casa meva, a Ca la Vila (a Sa Cueta), on vam ser veïns uns trenta anys. Marco, a finals dels anys seixanta i durant els principis dels setanta, va tenir un bar-discoteca, divertida i d'èxit, que es deia Mr. Foot. Estava al costat de el Restaurant Es Baluard. A Cadaqués, és clar. Marco sempre va dir que un ha de viure on més li agrada. Ell ho va fer a Cadaqués.

Marco, tots els dies, de manera disciplinada i puntual, a les 21.30h, assajava. A mi m'agradava escoltar-lo sempre perquè des de dalt, des de casa meva, se'l sentia com si jo estigués a primera fila. Tocava els nostres temes favorits, gairebé tot era música dels anys seixanta i de The Shadows, especialment. A tot volum. No hi ha veïns on viviam, només nosaltres…

Un cop vaig convidar a casa meva al meu estimat amic Zacarías, -el protagonista del meu llibre El último indiano. El hombre del sombrero de ala ancha-, perquè rememorés certs records seus de joventut amb la seva estimada Maria, al mateix moll entre Sa Cueta i Punta d'en Pampà. En aquest lloc és on el pintor Koyama, -establert a Cadaqués des de fa més de quaranta anys- i la seva dona anaven cada dia a primera hora de la tarda a passar l'estona, a l'estiu. A l'entrar a casa, en Zacarías va sentir la potent música que en Marco Rossi, en aquell moment, estava tocant. Era FBI, que és un tema instrumental de The Shadows. El meu amic Zacarías, que sabia de tot,  i que sempre va ser un gran aficionat a la música, va dir, amb seguretat:

- Són The Shadows.

Llavors, Zacarías que ja tenia gairebé cent anys, comentà:

- Els vaig contractar perquè toquessin al meu hotel de Londres l´any 1962, quan ja tenia el meu projecte en marxa a tot el món.

Marco ja havia deixat d'assajar quan vam entrar a casa meva amb Zacarías per primera vegada. Li vaig posar un CD de Lucio Dalla. M'encanta el tema Caruso, i vam estar prenent un bon Ron Zac de vuit anys, sense gel, en la meva terrassa, mentre ell recordava la seva joventut quan, amb la seva sempre estimada esposa Maria Vehí i Prunés, anava a Sa Cueta cada capvespre d'estiu ...

Quan el gran tema Caruso va acabar, Zacarías em va dir que aquella nit, de total calma, calorosa i sense vent, tranquil·la, preferia estar en silenci mirant a la mar i a el cel ... I així ho vam fer, junts, aquell dia. Zacarías em va dir:

- El silenci és de vegades la millor música -  parafrasejant, potser, la cita d'algun pensador o filòsof que va encunyar aquesta frase. No podia estar més d'acord amb ell. Marco Rossi ja havia acabat d'assajar feia estona.

Abans que en pis de sota de casa, a Ca la Vila, s'instal·lessin Carmina Rotger amb els seus fills i després Marco Rossi, van viure aquí el matrimoni Lluís Miquel i Pilar amb els seus dos fills, fins que es van fer una casa al Ros, que és una altra de les platges i cales de la badia, a tocar de Pere Fet, on hi ha els amics Zendrera. Lluís Miquel, juntament amb el recordat amic Tato Bofill, fa més de trenta anys que van acabar un minuciós, laboriós, pla cartogràfic de Cadaqués i Cap de Creus, de la mar d'Amunt i el mar d'Avall, amb tots els racons cales, platges i pedres, gairebé, de tot l'entorn. Un document valuosíssim de el qual em van regalar un exemplar dedicat quan vaig complir els quaranta anys, el 1987. És un llegat i l'aprecio molt, ja que em va emocionar rebre-ho i haver-ho lliurat amb tant afecte com jo els vaig tenir a ells. Tato Bofill, de Can Bofill a Es Llané Gran, tenia més de noranta anys i encara anava amb la seva bicicleta al seu hort a per els tomàquets i altres hortalisses que conreava i que els donava al Martinet, una botiga de queviures de Portdoguer, i on jo els comprava perquè estaven boníssims. Martinet, de tota la vida a Portdoguer, ja no existeix, tampoc. Bé, doncs per aquest mapa tan valuós per a mi i per tots els seus racons i cales solitàries i per tota la costa i més enllà de l'horitzó creuat el Cap de Creus, havíem navegat amb Marco i Carmina infinitud de vegades en el Mare Nostrum, el seu vaixell que tant estimava i que tantes jornades de felicitat ens va proporcionar gaudint de la mar i de la seva companyia. Mai els oblidaré.

Los Mustang, van néixer a Cadaqués l´any 1960, sí, de la mà del meu vell, estimat i recordat bon amic i veí a Sa Cueta durant més de trenta anys Marco Rossi, amb la seva parella, la meva estimada, enyorada amiga, Carmina Rotger, que va ser una dona "10", gran persona, molt estimada i admirada, dissenyadora de complements. A tots dos, a  Carmina i a  Marco Rossi, els trobo molt a faltar.

Avui, quan pujo a Cadaqués, que cada vegada és més de tant en tant i em quedo molt pocs dies, (només a l'estiu i les meves estades són més breus), veig els fills de la Carmina: Ariadna, Marta i Alex, amb els seus respectius fills i per tant néts i no deixo de pensar en quan amics vam ser nosaltres i en com passa el temps, tan fugaç. Carmina hagués gaudit molt dels seus néts, estic molt segur. Sandra Rossi, la filla d´en Marco, va tenir un bar: el Rosa Azul.

Avui, als meus setanta-tres anys, de vegades m'envaeix una certa nostàlgia, cosa que no m'agrada gens. Preferiria que el sentiment fos només d'alegria per haver viscut tants anys el meu temps, gaudint de la vida en al meu estimat Cadaqués.

Més de cinquanta anys de records acumulats és molt de temps. No obstant això, noto com les successives generacions i la gent que jo vaig conèixer van, una per una, desapareixent, de forma ineluctable. Com jo mateix faré quan m´arribi aquest moment. És llei de vida. Encara que, com saben els meus pròxims i si respecten la meva voluntat, jo ho faré com ho van fer el meu estimat amic Zacarías o ho fes el seu amic de l'ànima Gonzalo de Villalonga. No sabien quan moririen, però sí on: a Cadaqués.

Jo sóc dels que volen quedar-se a Cadaqués per sempre. Però quan toqui, ni abans ni després.

          
Juan Bahima Doménech

Publicitari  i escriptor

Des de Es Fortí, Can Juan Bahima. Illa Margarida, 21 de juny de 2020.

* Nota de l'autor:
Les dades, textos, paisatge i personatges que apareixen en aquest Relat Breu estàn extrets dels meus llibres; El último indiano (Editorial La Vocal de lis. 2016), Trazos del recuerdo (Ediciones Carena. 2018) i recentment En Duermevela (2020).